Cada quatre anys l’Escola Pia fa un exercici aprofundit de democràcia: l’Assemblea de les Institucions Educatives i el Capítol Provincial. En uns temps en què el món de la política ofereix sovint un espectacle lamentable, resulta reconfortant que algunes institucions donin el to contrari. És prou conegut que tant els ordes monàstics com els ordes regulars i les congregacions més modernes tenen un òrgan suprem de govern col·lectiu: el Capítol. És una assemblea representativa, amb amplis poders decisoris, i que té la comesa triple d’avaluar el darrer període, fer previsions per al següent i elegir l’equip de govern.
Thomas More, jurista i home d’estat anglès (1478-1535), en la seva famosa Utopia, parla de la constitució i funcionament d’aquella illa fantàstica. Dos trets destaquen pel que fa al govern: l’elecció democràtica per via directa dels sifogrants i tranibors, i la limitació temporal dels seus càrrecs. Llista oberta i limitació de càrrecs, si ho preferiu en l’argot més actual. El sistema electiu vigent en l’Escola Pia compleix força els dos requisits… pel que fa als religiosos. El Provincial i l’equip de govern no poden sobrepassar tres períodes seguits (dotze anys), i són elegits d’una manera molt participativa. Al Capítol hi van per dret propi els actuals responsables (equip provincial, responsables de les diverses comunitats). Tots els religiosos de la Província, per votació directa i secreta, n’elegeixen tants com els que hi van per raó del càrrec. Aquests són els membres del Capítol. Elegiran el nou Provincial d’entre una terna de candidats elegits també pel conjunt dels religiosos.
Fins aquí, allò que segueix el Dret actual. Des de fa una bona colla d’anys, però, es treballa perquè el laïcat tan present i valuós en l’Escola Pia de Catalunya, hi pugui participar de manera més plena i autèntica. Caldran reformes del Dret… que confiem que arribin aviat. També hi ha qui comenta que la limitació temporal ha d’afectar els càrrecs ocupats pel laïcat. I, sobretot, que l’exercici de la democràcia no quedi circumscrit als períodes d’Assemblea o Capítol, és a dir, que tot el conjunt funcioni amb estructures encara més participatives… sempre.
Des de fa temps, alguns caps dins l’Església veuen clara la necessitat de canvis. Aviat farà vint anys que els bisbes francesos escrivien això: «Estem canviant de món i de societat. Un món desapareix i un altre està emergint, sense que hi hagi cap model preestablert per a la seva construcció. Uns equilibris antics estan desapareixent, i els nous es van constituint amb dificultat. Ara bé, per raó de tota la seva història, especialment a Europa, l’Església es troba solidaritzada –molt pregonament– amb els equilibris antics i amb la figura del món que desapareix. No només s’hi trobava ben inserida, sinó que havia contribuït àmpliament a la seva constitució.» (Carta dels bisbes francesos: Proposar la fe en la societat d’avui, 1996).
Però fa molt més temps encara, a l’evangeli, Jesús ja recomanava que ningú es quedés prop d’un edifici en ruïna (com la torre de Siloè). La raó és molt senzilla: si et cau pel cap, tota la responsabilitat serà teva, per badoc! Afanyem-nos a canviar tot el que calgui, sense por!
Andreu Trilla. Escolapi
